Els altres noms de Barcelona

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona, a més de revelar un secret amagat durant segles, també repassa a través de les seves pàgines els dos mil anys d'història de la ciutat. I ho fa a través dels noms que ha tingut la ciutat. La Barkeno ibera, la Barcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà, la Barchinona medieval, i finalment, la Barcelona tal i com la coneixem avui dia.

Aquests han estat els noms "oficials" de la ciutat. N'hi ha d'altres, però, que són utilitzats de forma informal, i són el que anomenaríem "malnoms" o "motes". En repassarem els més curiosos i coneguts, intentant trobar-ne una explicació històrica.

V.

Can fanga: És el malnom més conegut de Barcelona, i el més utilitzat. Ha sobreviscut a les noves tecnologies i a la societat de la informació, i de fet, encara hi ha molta gent que anomena "can fanga" a la ciutat. Per trobar-ne l'origen ens hem de remuntar a la Barcelona de principis del segle XX. Amb l'Eixample, s'estava construint una nova ciutat. Les muralles havien estat enderrocades, i els camps que hi havia a extramurs s'estaven urbanitzant. La majoria dels nous carrers, però, encara no tenien les llambordes col·locades, i els solars remoguts per cimentar els edificis eren, literalment, fangars. Quan plovia, no hi havia lloc on refugiar les sabates, i el gran eixample de seguida es va convertir en un terreny brut i ple de fang. I ja ho tenim: can fanga. Els qui no eren de la ciutat i venien de visita es trobaven que tota la ciutat estava de potes enlaire, bruta i plena de fang, i feien burla d'aquella situació amb aquella ocurrència de nom.

Fins i tot algunes finques grans de l'Eixample - que va trigar dècades en estar enllestit - tenien, just passada la porta principal, unes barres de ferro a uns vint centímetres d'alçada que servien perquè els inquilins es netegessin les soles plenes de fang abans de pujar cap a casa. Hi ha alguns d'aquestes edificis, els més antics de tot l'Eixample, que encara conserven avui dia aquestes barres metàl·liques tan curioses. Ara, però, estan ben netes.

Hi ha una segona explicació que diu que va ser la revista "L'Esquella de la Torratxa" qui va començar a utilitzar el nom de "Can Fanga" per referir-se a tot Catalunya, immersa en aquella època, a principis del segle XX, en un fangar polític i econòmic que a molts us deu sonar d'alguna cosa.

En tot cas, sembla més lògic que el nom de Canfangueros, per referir-se als habitants de Barcelona, provingui de la manca d'asfalt als carrers que s'estaven construint i que feien de la ciutat tot un gran fangar.

El projecte de l'Eixample va canviar la ciutat de Barcelona, que va estar anys en obres

Pixapins: Quan hom viu al camp i ha de fer aigües menors, no s'ho pensa pas dues vegades. Ho fa, allà on es trobi, sigui davant d'un pi, o en un camp a punt de ser llaurat. Però els de ciutat, poc acostumats a haver d'atendre les necessitats del cos fora dels lavabos, tenien - i encara tenen - el costum de fer pipí contra la base dels arbres quan son al camp. Quan el cotxe va permetre als de ciutat anar a passar els caps de setmana al camp, van començar a proliferar senyors que baixaven dels vehicles i anaven a buscar el primer arbre disponible per tal de fer una mica de punteria. Les senyores s'havien d'esperar a arribar a destí, o bé fer cabaneta amb la porta del cotxe.

Els homes i dones de camp se'n reien d'aquella mania de pixar contra els arbres, i com a Catalunya hi ha pins per donar i per vendre, l'estampa va  donar origen al malnom.

Com a consell per a "urbanites" direm que si feu pipí a camp obert sempre tingueu en compte la direcció del vent, o el malnom que us posaran serà un altre.

Xava: El parlar xava era la forma de parlar català que hi havia als barris obrers de la Barcelona dels anys 20. Xava ve de xaval, de noi, i la paraula era tan utilitzada que va donar nom a tot l'argot. A partir dels primers anys del segle XX es comença a anomenar "xava" al català mal parlat, amb pronunciacions incorrectes. Barcelona esdevé una metròpoli on es barregen diferents cultures, sobre tot la castellana,  i per tant, el català que es parla al camp ja és molt diferent del que es parla a la ciutat. Amb el pas dels anys, els barcelonins desenvolupen una forma de parlar el català singular, diferent del català oriental. A partir d'aquí, la gent de fora de la ciutat, quan escolta aquesta forma de parlar tan de ciutat, l'anomena xava, i als barcelonins, els xaves.

Camacos: Simplement és la transcripció fonètica de l'exclamació "Què maco!" que fan alguns barcelonins quan arriben al camp o a la muntanya i observen la bellesa dels paisatges. La gent de fora de la ciutat, que tenen aquells paisatges com a propis, se'n riuen que els de Barcelona s'emocionin tant al veure'ls. I el parlar xava, precisament, fa que el "Què maco!" acabi sent, més aviat, un "kamako".

Totes aquestes curiositats, amb molts altres enigmes i misteris de la història de la ciutat, els trobareu a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la Tots els noms de Barcelona arriba a Sant Jordi com a èxit de vendes.

Estarem per Sant Jordi a l'FNAC, Casa del Llibre, el Corte Inglés, i a les principals llibreries de Catalunya.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi, i no et quedis sense descobrir el secret que amaga la història de la nostra ciutat!

Segueix-nos al facebook a:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona