jueves, 27 de diciembre de 2012

Un secret amagat durant segles...



TOTS ELS NOMS DE BARCELONA                                        DAVID IZQUIERDO


- Ja està. Quan vulguis.
- Parlo i prou? No em feu cap pregunta?
- No, al principi no preguntem mai res. T'has de presentar, explicar qui ets.
La Sala Vermella feia honor al seu nom. Fins i tot les cortines eren tenyides d'un roig intens, quasi excessiu.
- Molt bé. Em dic Adam. Tinc trenta anys. I en fa tres que em vaig matar a la carretera en un accident.
L'Eitxiber jugava amb la corretja del rellotge, sentint de fons aquella confessió. Feia temps que havia perdut l'interès per les històries d'ultratomba. Totes eren semblants, tenien un denominador comú. El subjecte es moria, i després tornava, en qualsevol dels formats possibles.
Hi havia, però, una diferència substancial entre la confessió de l'Adam i les sessions d'espiritisme convencionals. Aquestes últimes, bàsicament, eren un frau.
I l'Adam deia la veritat.



Així comença la novel·la "Tots els noms de Barcelona". Un thriller de misteri que passa a Barcelona on no sols trobaràs una trama trepidant ambientada al nostre temps, sinó que tot allò que els protagonistes van descobrint et transportarà a les diferents èpoques històriques de Barcelona: la Bàrcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà del segle VIII, la Barchinona medieval i la Barcelona de principis del segle XX.

Un relat que no et deixarà indiferent i que et farà descobrir un secret amagat durant segles. Una llegenda prohibida que canviarà el destí de la mateixa ciutat de Barcelona.

Descarrega't de forma gratuïta el primer capítol i troba tota la informació a:


A la venda a grans superfícies, llibreries independents i a Amazon.es.

Pots seguir-nos al facebook on expliquem curiositats històriques de la ciutat cada setmana!


"Tots els noms de Barcelona" és el millor regal. Per a tu, o per a algú a qui saps que l'atraparà el misteri i la història!! 

Tots els noms de Barcelona 



domingo, 23 de diciembre de 2012

La nevada de Nadal del 62 a Barcelona

La nit del 24 al 25 de desembre del 1962, ara fa exactament 50 anys, va caure una forta nevada a la ciutat de Barcelona, i a gairebé tota Catalunya. Va deixar gruixos de 70 cm a l'Observatori Fabra, i uns 50cm al centre de la ciutat. No va ser, però, l'única nevada important que ha caigut a Barcelona. Hi ha registres d'importants nevades els anys 1829 i el 1855. Els més grans encara recorden la que va caure al desembre del 1933. La del 1962, però, va ser àmpliament recollida en fotografies, i ha quedat ben present en l'imaginari col·lectiu dels barcelonins. De fet, des de l'època de la Bàrcino romana, periòdicament, cada 30 o 40 anys, la neu ha cobert de blanc la ciutat. Una imatge que ben aviat, segur, es repetirà.

V.

Els meteoròlegs expliquen que va ser un potent anticicló situat sobre Dinamarca el que va crear un corrent de vent del Nord Nord-Est molt fred i sec que va portar aire gèlid sobre Barcelona els dies 23 i 24 de desembre. Una depressió en formació entre Sardenya i el nord d'Àfrica va fer que aquest aire fred anés agafant humitat i finalment, la nit del 24, van començar a caure els primers flocs sobre la ciutat, just quan es celebrava la Missa del Gall. La precipitació va augmentar d'intensitat durant la matinada, i quan es va fer de dia, ja s'havien acumulat més de 10cm de neu a l'Eixample. La temperatura va baixar fins als 3 graus sota zero, i el vent va bufar amb moderada intensitat.
La ciutat va quedar totalment paralitzada, mentre els registres anaven augmentant. Finalment, les xifres van ser contundents: 70cm de neu al Tibidabo. 46cm al centre de la ciutat. Els tramvies i els autobusos van deixar de funcionar, i els pocs taxis que ho feien, havien de dur cadenes.
Els bombers van haver d'assistir a desenes de persones, portant a les embarassades que estaven a punt de parir fins als hospitals, i fins i tot traslladant als difunts fins als cementiris. Molts vehicles de bombers, però, també van ser víctimes de la neu i es van quedar atrapats als carrers de la ciutat.

De Montjuïc al Tibidabo, la nevada del 62 a Barcelona va deixar tota la ciutat totalment colgada


Des d'Andorra es van enviar diverses màquines llevaneus que en el seu trajecte des del Principat van anar obrint, de pas, la carretera que connectava Barcelona amb les terres de Ponent. Així finalment es van començar a netejar els carrers, i a poc a poc, durant els deu dies següents, es va anar recuperant certa normalitat.

Una de les imatges més curioses de la nevada la van deixar els aficionats a l'esquí - no gaires en aquella època - que van aprofitar el pendent d'alguns carrers de Barcelona per baixar-los esquiant. Era habitual veure, doncs, gent esquiant pel carrer Balmes, o per l'Avinguda del Tibidabo. Els Tren de Sarrià - precursor dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat - va oferir el servei gratuït durant els dies de la nevada i els esquiadors aprofitaven aquest fet per pujar des de la plaça Catalunya fins a l'Avinguda Tibidabo, i baixar després esquiant per tornar a agafar el tren altra vegada.

Hi ha moltíssimes fotografies d'aquells dies, testimoni d'un fenomen que ja s'ha repetit altres vegades i que segur que la ciutat viurà novament. En deixem algunes, les més curioses que hem trobat, ara que fa mig segle d'aquella gran nevada que va cobrir tota Barcelona de blanc.

Imatge en color de l'Avinguda Diagonal després de la nevada del 62


Esquiant a la plaça Catalunya a la nevada del 62 a Barcelona
La font de Canaletes, coberta per la neu


Si us agraden les històries que expliquem, no dubteu en fer "m'agrada" al facebook de Tots els noms de Barcelona:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri que repassa, amb un argument trepidant, les diferents èpoques històriques de la ciutat. Un equip del museu d'història descobreix un secret al Tibidabo que algú no vol que surti a la llum. Una llegenda prohibida que ha estat amagada des de fa dos mil anys...
Descobreix el misteri a: www.totselsnomsdebarcelona.com

sábado, 22 de diciembre de 2012

La Barcelona romana: Bàrcino

És atractiva, perquè és llunyana en el temps, i desconeguda. Tot són suposicions basades en descobertes arqueològiques, però no hi ha imatges. Ni pintures, ni tampoc, és clar, fotografies. La Bàrcino romana ens apareix a l'imaginari com un misteri. Sabem com eren les seves muralles, coneixem les restes del gran Temple d'August, i fins i tot les làpides funeràries ens expliquen algunes històries humanes. Poques, però.
Potser la més bonica de totes és la de la Vireia Augustina. Una noia que va viure al final del segle III després de Crist a Bàrcino, enterrada a la necròpoli de la plaça de la Vil·la de Madrid, a extramurs de la muralla. La làpida que tancava la seva tomba deia:
"Als Déus bons: De Marcus Porciu Primitius, a la Vireia Augustina, estimadíssima companya, plena de mèrits i virtuts."
Qui devia ser, aquesta Vireia? Qui ho sap...

V.



Amb el nom de colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino es funda, entre el 13 i el 15 a.C, la ciutat de Bàrcino. Era una colònia, per tant, fundada de zero, tot i que s'alçaria sobre un poblat iber. Va ser emmurallada amb estructura militar o castrum. Tenia dos carrers principals: el decumanus màximus, i el cardus màximus. A la majoria de colònies romanes el fòrum estava situat just a la intersecció d'aquests dos carrers. A Bàrcino aquesta intersecció no es trobava al centre de la ciutat, sinó a la part oest. Aquest fet rau en que el temple d'August, en honor a l'emperador regnant en el moment de la fundació, s'alçava al cim del petit turó del Mons Tàber. Aquest cim, de sols disset metres sobre el nivell del mar, es troba a poc més de cent metres de la porta oest, i per tant, allà és on es va distribuir el fòrum, centre de la vida política i social de la colònia.

La muralla de Bàrcino i la porta Principalis Sinistra, a l'actual plaça de l'Àngel
Dibuix de David Parcerisa
 Com a anècdota destacar que els primers pobladors de la nova ciutat foren jubilats de l'exèrcit provinents de la península itàlica. Amb el pas de les generacions, però, aquest origen es va anar oblidant i ja podem parlar de barcelonins, o barcinonins, pròpiament dits.

 La capital de la Hispania Citerior no era, però, Bàrcino, sinó Tàrraco. Bàrcino era una ciutat petita, amb un port igualment petit situat a l'altra banda de Montjuïc - el Mont Iovis -. A l'estar situada a prop de la Via Augusta va guanyar de seguida poder comercial, i a poc a poc, amb el pas dels segles, va anar prenent rellevància. La primera muralla va ser reforçada al segle IV, i ja apareixia a les cròniques dels historiadors compartint importància amb Emporium, Baetulo, Subur o Tàrraco.

 A finals del segle V, però, l'Imperi Romà començava a decaure, i la Bàrcino romana aviat passaria a la història.

Si voleu més informació sobre la Bàrcino romana, busqueu en aquest mateix bloc l'entrada del 3 d'octubre. Allà hi trobareu anècdotes i curiositats!!

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La Vireia és la protagonista de Tots els noms de Barcelona! Descobriu el secret i el misteri que amaga la història de la ciutat a www.totselsnomsdebarcelona.com

martes, 18 de diciembre de 2012

Les fonts de Barcelona i les seves llegendes Part 1

Hem explicat ja en altres ocasions que el subsòl de Barcelona està creuat per cursos d'aigua que baixen de la serra de Collserola i que desemboquen al mar. Amb la urbanització de la plana barcelonina, aquests cursos d'aigua han passat a formar part de la xarxa del clavegueram.
Però aquí i allà, i com un valor incalculable pels habitants de la ciutat, brollen fonts i pous que nodreixen d'aigua fresca i apaguen la set dels barcelonins. I moltes d'aquestes fonts tenen la seva llegenda, la seva història i la seva personalitat.


V.


Explica una llegenda centenària que sota la ciutat antiga hi ha un riu subterrani. Un curs d'aigua que forma una cova secreta per la que és possible, fins i tot, caminar. Que servia d'amagatall en setges i guerres, i que era com una mena de passadís secret que utilitzat per entrar i sortir de la ciutat en l'època en què Barcelona estava envoltada de muralles, sense ser vist ni aturat.
Diu la mateixa llegenda que el riu nodreix els pous i les fonts de la ciutat antiga. El cert és que al segle XIX hi havia comptabilitzats més de vuit-cents pous a tota la ciutat.  Pous i fonts que han passat a la història.

- La Font del Gat: Molts coneixereu la coneguda cançó popular: "Baixant per la font del gat, una noia i un soldat". De fet la del Gat és una de les fonts que brollen a la muntanya de Montjuïc, fruït de les aigües subterrànies que hi ha al subsòl de la muntanya. Per la seva proximitat a la ciutat va ser molt coneguda i popular. Hi ha referències a una Font d'Horaci en l'època de la Bàrcino romana, i una "Font del Grat", durant l'Edat Mitjana, possible orígen del nom definitiu. Va ser sobre tot a finals del segle XIX i principis del XX quan la font va viure la seva època de màxim esplendor. De fet, els ornaments actuals que envolten la font data de l'any 1918, i són conegudes les trobades que s'hi feien a principis de segle per ballar i menjar.

L'aigua de la font raja de la boca d'un inquietant gat
Les fonts eren, en aquella època, l'espai d'esbarjo pels barcelonins del moment, que sense cotxe ni segona residència, buscaven activitats a l'aire lliure pels caps de setmana. La cançó que l'ha fet tan coneguda porta per títol "La Marieta de l'ull viu", i hi ha certa controvèrsia a l'hora de determinar la seva procedència. En tot cas ens podem imaginar fàcilment les vessants suaus de Montjuïc, amagades per la vegetació, i els dos amants, o potser només amics que festejaven, tot baixant de la font del gat…

- La Font màgica de Montjuïc: No marxem de la muntanya. Estem a l'any 1929, la segona exposició universal que acull Barcelona és una veritable revolució per a la ciutat, que creix en nombre d'habitants, i també s'urbanitzen alguns dels seus espais, com tot l'entorn de la plaça Espanya i la falda de la muntanya de Montjuïc. Allà s'alçaven les quatre columnes que Puig i Cadafalch enderrocades just un any abans de l'exposició per la dictadura de Primo de Rivera.
La font de Montjuïc és obra de Carles Buigas, i naixia ja com un joc d'aigua i llum que era realment una veritable atracció per l'època. La construcció és molt interessant sobre tot pel complex sistema de canonades i passadissos que discorren sota la mateixa font amb les immenses màquines encarregades de bombejar l'aigua. Fins fa pocs anys el sistema encara conservava molts dels elements originals. Va ser un dels referents principals de les olimpíades de l'any 1992 i actualment és una de les atraccions principals de la ciutat de Barcelona. Malgrat la seva fama, la font en sí no te res a veure amb les aigües originals del subsòl de la ciutat sinó que es nodreix de la xarxa artificial.

 Font de Canaletes: És la font per excel·lència de la ciutat. Aquesta sí que té una història ben nodrida. Està just al capdamunt de La Rambla i les seves aigües baixaven de Collserola . De fet l'emplaçament exacte de la font en èpoques passades no era estrictament el d'avui dia, sinó que es trobava a l'interior d'un edifici. Una de les portes de la ciutat medieval estava just al capdamunt de La Rambla, per tant la font es trobava també en una zona estratègica de la ciutat.
Existeix la llegenda que tots aquells qui beuen d'aquesta font tornaran a la ciutat algun dia, quedant emmirallats per la seva bellesa eterna. Fins i tot hi ha qui parla d'un fantasma, un espectre que va quedar atrapat per sempre en la seva aigua, i que de tant en tant es deixa veure vagant per la part alta de La Rambla.
Sigui com sigui, l'aigua de Canaletes sempre ha estat ben valorada pels barcelonins, que feien llargues cues - hi ha fotografies de principis del segle XX que ho testimonien - per agafar aigua d'aquella captació. De fet aquestes cues van ser aprofitades per algun emprenedor de l'època, que va muntar una petita parada on venia anissos i aiguardents. Era costum del moment beure aigua de font acompanyada d'aquests anissos, una costum que va sobreviure a les fonts i "merenderos" de Collserola - de les Planes, per exemple - fins als anys vuitanta del segle passat.


Fent cua a la font de Canaletes. Foto: Camilayelarte

La Font de Canaletes també és protagonista, però, d'un altre tipus de trobada que no te res a veure amb les propietats fantàstiques de la seva aigua. Les celebracions del Barça en aquest indret es remunten als inicis del mateix club, o gairebé. El cas és que el per què de la tradició té a veure amb la impossibilitat dels aficionats per saber, en temps real, com anaven els partits del seu equip i dels rivals. En aquells primers anys del segle XX no hi havia ràdio ni televisió, i per tant, calia esperar hores a que sortissin les edicions de la premsa escrita. Just davant de Canaletes hi havia la redacció del diari La Rambla, i mentre es jugaven els partits, s'anotaven en una gran pissarra l'evolució dels resultats. Sembla que els primers culers anaven a veure aquesta pissarra i es devien alegrar molt quan l'equip guanyava. Ho celebraven allà mateix, als voltants de la font de Canaletes. 
Diuen les cròniques que fins als anys 30 era habitual veure als aficionats concentrats davant de Canaletes esperant a què allò que hi havia escrit a les pissarres canviés per bé o per mal. Quan per fi la ràdio va acostar els resultats i la narració dels partits a tots els habitants de Barcelona, els culers no van perdre la tradició i van seguir celebrant els seus títols i victòries al voltant de la font.

Un altre dia dedicarem una estona a parlar de les fonts de Collserola, enigmàtiques també, amb noms com La Budellera, la Font de l'Estrangulador, o la Font Groga. Aquestes, però, són més solitàries, lluny de les celebracions esportives, però plenes de misteri i llegendes que descobrirem.


Si us agraden les històries que expliquem, feu "M'agrada" al facebook de la novel·la: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona


Tots els noms de Barcelona recull la llegenda del "Riu de Sota", la cova subterrània que nodreix totes aquestes fonts i que fan de l'aigua de la ciutat un dels elements màgics més intrigants i misteriosos. Descobriu el secret a www.totselsnomsdebarcelona.com

domingo, 16 de diciembre de 2012

L'orígen del nom de Barcelona


La novel·la Tots els noms de Barcelona és ficció. Un thriller trepidant ambientat a la ciutat comtal, amb pinzellades de novel·la històrica. Malgrat que la trama és pura literatura, està inspirada en moments històrics reals, i per tant, totes les referències històriques són contrastades. Ho són també els diferents noms que ha tingut la ciutat al llarg dels dos mil anys de vida i que són descrits al llibre. 

Barcelona va començar sent Barkeno, un petit poblat iber a tocar d'uns aiguamolls...

V.


L'origen del nom de Barcelona no està clar, tot i que hi ha teories més o menys probables. Una d'elles, considerada com a mite per la majoria d'historiadors, diu que va ser el general cartaginès Amilcar Barca qui la va fundar cap al segle III a.C.

 La teoria més probable, però, explica que el nom de Barcelona prové de l'iber Barkeno. Barkeno seria, doncs, un primitiu poblat iber erigit al cim del Mons Tàber - on ara hi ha la catedral -. Hi ha altres fonts, però, que posen en dubte aquesta tesi i situen el poblat originari de Barkeno més al sud, just darrera de la muntanya de Montjuïc, on després hi hauria el petit port de la ciutat romana.

Quan els romans arriben a la península i la romanitzen, funden la ciutat de Bàrcino sobre el poblat de Barkeno, o molt a prop. Bàrcino seria, simplement, la llatinització del nom iber.

Hem de considerar que la paraula Bàrcino es pronunciava Bár-ki-no. Quan arriben els visigots el nom evoluciona cap a Barchinona, essent la pronunciació més probable Bar-ki-nó-na.

El 711 els musulmans entren a la península, i al llarg dels anys posteriors van avançant cap al nord. Van arribar a Barchinona cap al 718, ocupant-la. El nom de la ciutat passaria a ser Medina o Madinat Barshiluna. També apareix com Barshiluna o Barshaluna. Sigui com sigui, la seva pronunciació devia ser propera al mot Bar-xi-lú-na.

L'any 801 els carolingis reconquesten la ciutat. La plaça esdevé la més important al nord de la frontera, que queda estabilitzada a les terres del Penedès, amb poques variacions durant segles. El seu nom es torna a cristianitzar, esdevenint altra cop Barchinona.

Amb les dècades el fonema chi es va anar endolcint fins convertir-se en s, i la primera n es va convertir en l a causa d'un fenomen anomenat dissimilació de sonants.
I ja ho tenim: Barcelona.

 Amb l'aparició de l'impremta el nom pren rellevància als documents oficials i ja no varia més, arribant fins als nostres dies.

Però no són aquests els noms de Barcelona més importants N'hi ha d'altres, els dels seus habitants, que la fan viva i eterna. Ells són, en el fons, els veritables noms de la ciutat.

Si us agrada tot el que us expliquem al bloc, no dubteu en fer "m'agrada" al nostre facebook:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

I si gaudiu amb els thrillers de misteri, us recomanem que us descarregueu gratuïtament el primer capítol de la novel·la Tots els noms de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com
Si us quedeu atrapats... a les llibreries del país la trobareu!!!

martes, 11 de diciembre de 2012

La quinta forca i la mort a Barcelona

Els botxins havien de viure a extramurs. Ningú els volia, ni a ells ni a la seva família. Però eren necessaris, deien, per mantenir la pau i l'ordre públic. Per la història de Barcelona han passat centenars de botxins. Des dels soldats romans que clavaven els condemnats a la creu, fins als darrers, no fa pas tant, que trencaven el coll tot fent girar el garrot vil. La ciutat ha estat escenari de gestes i batalles, art i vida. Però també, no ho oblidem, ha viscut l'espectacle de la mort. Quan tota la família anava a veure com penjaven a un desgraciat, o clavaven a la creu a algú altre. Els espais encara conviuen amb nosaltres... i si pareu atenció, sentireu, encara, la veu dels condemnats demanant clemència en l'instant final...

V.


Tot i que ens pot semblar una barbaritat, fins fa una mica més de cent anys, era habitual que tota la família anés a presenciar les execucions dels condemnats a mort. L’espectacle era tot un esdeveniment a la ciutat, i hi havia diferents punts a la geografia urbana on directament s’executava de forma habitual.

L’última execució pública es va fer el 15 de juny del 1897. En quant a la primera, segurament ens hauriem de remuntar a la prehistòria, a les tribus iberes que habitaven la plana barcelonina. Ens centrarem, però, en les que estan més o menys documentades.



Pintura de l'última execució pública a Barcelona, el 1897


Quan els romans funden Bàrcino al segle I a.C, porten amb ells les seves lleis, i els càstigs per infringir-les. Entre ells, la crucifixió, que és considerada com un dels mètodes de mort més cruels. En la crucifixió els reus eren lligats o clavats a una estaca travessera pels canells, no pas pel palmell de la mà, com apareix a la iconografia cristiana. Aquesta estaca travessera, horitzontal, s’hissava i es col·locava sobre el suport de l’estaca vertical. El condemnat quedava penjant pels canells, ofegant-se per la pressió sobre els pulmons al tenir els braços alçats. Per allargar el suplici es clavaven els peus a la fusta vertical, i així el reu podia alçar-se sobre els claus dels peus per poder respirar i alleujant la pressió als pulmons. El dolor als peus el feia deixar-se anar i quedar-se penjat altra cop dels canells, i així es quedava fins que l’asfixia el feia tornar-se a alçar sobre els peus. El dolor i el cansament feien, al final, impossible aquesta acció, i el condemnat moria per asfixia.

Les execucions en època romana es feien normalment a les vies principals d’entrada a les ciutats com a exemple del que passava si es vulnerava la llei. Per tant, a Bàrcino, es crucificava davant de les portes de la muralla. La Praetòria, a la plaça Nova, davant de la Catedral, era possiblement l’escollida per ser la més propera al Pretor o guàrdia principal de la muralla. També s’executava a la plaça de l’Àngel, on hi ha la parada de metro de Jaume I, on hi havia la porta principal de la ciutat romana. De tota manera, els romans reservaven la crucifixió per als pitjors crims. Els patricis i ciutadans romans importants no morien crucificats, sinó decapitats o degollats, una mort més ràpida.

A l’Edat Mitjana, amb el creixement de la ciutat, canvien també els punts d’execució. Principalment trobem:

-Plaça del Rei, indret reservat per a les classes nobles. Allà es degollava o es tallava el cap.

-Pla de Palau, on hi havia una de les cinc forques de la ciutat. Allà, directament, es penjaven als condemnats, que es quedaven allà unes quantes hores, o fins i tot dies, com a exemple. En aquest sentit hi ha documentada una queixa, l’any 1382, per part dels ciutadans i dirigida al rei Pere el Cerimoniós. Es demanava al rei que es traslladessin les forques a un altre punt de la ciutat perquè el pla de Palau, a l’estar a tocar de la platja, era molt concorregut per mariners i mercaderies, i els cossos en descomposició feien una pudor insuportable.

-Al pla de la Boqueria, on avui dia trobem el mercat, és on s’acostumaven a cremar als condemnats, sobre tot per delictes sexuals.

-Un altre dels punts de mort el trobem a tocar de la plaça Espanya. Allà hi havia una de les creus que marcava el terme de Barcelona, una creu que es va cobrir amb una petita teulada durant segles, donant el nom de “Creu Coberta” a tota aquella zona.

- I el més famós de tots. La “Quinta forca”, molt allunyada de la resta de punts d’execució, i que ha donat nom a l’expressió que indica que alguna cosa queda “molt llunyana”. La veritable “quinta forca” estava a l’actual barri de la Trinitat Vella, al que aleshores era el turó de Finestrelles i que ara ocupa el carrer del mateix nom, a prop de la parada de metro de Trinitat Vella i del Nus de la Trinitat. Per allà passava el camí principal que venia del nord, i per tant, al ser una zona elevada, servia com a forca perfecte: ven visible als ulls dels viatgers que s’aproximaven a Barcelona.

No ens podem oblidar dels patis de les presons, o del temut, durant segles, castell de Montjuïc, on s’havia aplicat el Garrot Vil, s’havia afusellat o aplicat la forca. Aquelles execucions, però, eren més íntimes. A la resta d’espais descrits es matava davant del públic, de la gent, que acudia en massa a veure les execucions, tal com ara anem als estadis a veure el futbol.

El carrer dels petons, avui
Acabarem aquest relat donant un punt romàntic a tot plegat, si és que en pot tenir algun. Hi ha un petit carrer, al Born, amb el nom de “Carrer dels Petons”. És un carreró molt a prop de l'entrada del Parc de la Ciutadella i diu la llegenda que rep el nom del fet que era en aquell carrer ombrívol i silenciós on els condemnats a mort que caminaven cap a l’esplanada de la Ciutadella, on anaven a ser afusellats, es trobaven per última vegada amb les seves estimades. Allà podien fer els últims petons de la seva vida abans de caminar cap a la mort. Aquesta llegenda ens recorda a aquell racó fantàstic de Venècia, el “Pont dels Sospirs”, on també els condemnats veien la llibertat per darrera vegada. 

La mort a Barcelona dona per escriure mil i una històries, com la del carrer de la Boria, per on desfilaven els desgraciats que anaven a morir o les confraries de la Sang, amb la temuda sella de muntar reservada només per a fer l’últim viatge a cavall cap a la forca. Un altre dia us explicarem aquestes curiositats.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona precisament una de les protagonistes, la Vireia, habitant de la Bàrcino romana, és condemnada a patir el suplici de la crucifixió. El secret que amaga és massa important com perquè pugui viure, tot i que potser els seus botxins no s’acabin de sortir amb la seva...
A www.totselsnomsdebarcelona.com trobareu la resposta a aquest i a molts altres secrets.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar a l'autor de Tots els noms de Barcelona, el David Izquierdo, explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya:

A partir del minut 4:30

http://podcast.ondacero.es/mp_series2/audios/ondacero.es/2012/12/12/00065.mp3

martes, 4 de diciembre de 2012

Atac pirata contra Barcelona


Entre nosaltres hi ha pirates. Els veiem cada dia a la feina, ens avancen per l'autopista. Ens els trobem a la cua del supermercat, i ens somriuen al passar, amagant la seva condició. Homes i dones tramposos i miserables que ens enganyen, burlant-se de la bona fe. Els pirates del nostre temps són sols mala gent. D'aquests pirates, però, no en vull parlar més, ni tan sols s'ho mereixen. Potser els pirates d'abans tampoc es mereixen que ningú els recordi. Però formen part de la nostra història i de l'imaginari col·lectiu. I a la Mediterrània n'hi havia. Molts. I davant de la costa catalana...

V.


Pirates. Els hem vist al cinema, els hem llegit als llibres d'història i a les novel·les perennes. Long John Silver, el pirata de la pota de pal de l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, n'és potser el més famós.
La Jolly Roger és la bandera pirata més famosa. Data de
principis del segle XVIII
Els pirates reals, però, no eren tan literaris ni pintorescos. Els seus crims han passat a la història i són recordats per la seva duresa. La pirateria tenia moltes facetes, i no sempre han estat ben explicades. Hi havia pirates que operaven recolzats per corts i regnes, coneguts com "corsaris", que assaltaven només als vaixells dels països enemics. Hi havia els "bucaners", expulsats de l'illa de la Hispaniola (actual República Dominicana i Haití) i que operaven des de l'illa de la Tortuga, al nord de la Hispaniola. També trobem els "filibusters", membres de confraries o associacions de pirates que, com a organitzacions criminals més o menys controlades, s'encarregaven d'assaltar i fer incursions a vaixells i poblacions per obtenir un bon botí.

A la nostra Mediterrània també va existir la pirateria, i des de l'època dels romans. Aquí no eren tant els atacs a vaixells mercants, que també n'hi havia, sinó que el perill es trobava en els atacs i incursions que els pirates feien als pobles de la costa. A tota la zona del Maresme es conserven, encara, algunes torres de guaita que servien per avisar a les poblacions de la proximitat d'aquests temuts pirates. L'expressió "Moros a la costa" pot tenir l'orígen en aquests atacs que pirates sarraïns feien a la costa recuperada pels cristians durant els anys de la Marca Hispànica.



El castell de Burriac, documentat des del 1017, s'alça sobre el Maresme. Des
de les torres de guaita s'advertia de l'arribada dels pirates a la costa.

Barcelona, ben defensada per les seves muralles, no va rebre cap atac per part dels pirates… amb una excepció. L'atac del 935 dut a terme per tota una flota de pirates sarraïns. Un atac que, havent passat mil anys, encara recorden els llibres d'història i que va suposar un abans i un després per a la ciutat, amb una venjança posterior recordada durant segles.

L'any 935 la frontera amb l'Al-Andalús es trobava aproximadament a l'actual Penedès, més o menys seguint el curs del riu Gaià, que desemboca a la platja de Tamarit, a Altafulla. Barchinona era una ciutat lliure i cristiana. Alliberada l'any 801 per les tropes de Lluís el Pietós, era la plaça forta més important per a la cristiandat al sud dels Pirineus. Ciutat de Marca Hispànica, amb muralles fermes i ben defensades, era un port també important per al comerç amb tota la zona alliberada.

És el mes de juny del 935. Després de saquejar Niça i Marsella, l'almirall sarraí Ibn Hamona va posar proa amb quaranta naus cap a la costa catalana. La meitat d'aquests vaixells són "brulots", naus velles plenes d'elements incendiaris que servien com a ariet contra els ports i els vaixells enemics.
Ibn Hamona arrassa Pals i Torroella de Montgrí, i remunta el riu Ter, atacant les poblacions del voltant. Els pirates musulmans es dirigeixen cap al sud, cap al  Maresme. La població s'havia refugiat a les valls interiors per la por als pirates, però els petits pobles de pescadors que subsistien gràcies als fruïts que els donava el mar, encara es trobaven indefensos. Les torres de guaita van poder advertir de l'arribada de les veles enemigues, però ja era tard. Les poblacions de Maçanet i Malgrat van ser atacades i saquejades. L'almirall sarraí Ibn Hamona, però, no en tenia prou amb arrasar, saquejar i violar a les dones dels petits pobles del Maresme, així que va posar rumb al sud, cap a la capital. Cap a Barchinona.

Les tropes del comte Sunyer I van intentar plantar cara, però van ser derrotades. Recordem que no hi havia port davant de la muralla, com ara, sinó al sud de Montjuïc, molt més desprotegit. Segurament els petits burgs - el dels arcs, o el de Santa Eulàlia -, els molins i les cases que hi havia fora de les muralles, juntament amb les incipients poblacions de la plana barcelonina, van ser arrasades i saquejades, malgrat que no queda clar que si els pirates van arribar a entrar a dins de la ciutat. Possiblement ho van fer, ja que la resposta - o venjança - del comte va ser molt contundent.

Realment les cròniques no són massa extenses ni hi ha gaire informació del que va passar durant aquells primers dies d'estiu del 935 a Barchinona, però sembla que les tropes franques van perseguir als pirates musulmans que es retiraven cap al sud, cap a les terres de l'Ebre, controlades pels sarraïns.

El que si que es coneix amb detall és la venjança del comte de Barcelona, Sunyer I, com a resposta per aquest atac pirata contra la seva ciutat, i el seu comtat en general.
L'any següent, el 936, el comte, ajudat per Gusfred d'Empúries, contraataca. Es dirigeix cap al sud, cap a Turtusha, l'actual Tortosa, controlada en aquell moment pels musulmans. El seu contraatac el porta fins a Balansiya, l'actual València, donant mort al valí de la ciutat i venjant l'atac sarraí de l'any anterior.
En quant als habitants de Tortuixa, els castiga amb el pagament d'un tribut, que es manté vigent fins l'any 945.

Barchinona es recupera de l'atac pirata, igual que la resta de poblacions saquejades. Arribaran alguns anys de pau fruït dels pactes i treves entre sarraïns i francs. Fins l'any 985. Quan Almansor, cabdill musulmà i el més temut dels militars sarraïns fa una ràtzia salvatge i brutal contra la ciutat comtal, i l'arrasa totalment  Aquesta, però, és una altra història.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona el lector descobreix també aquesta època fosca i desconeguda de la història de la ciutat: la Barcelona de l'any mil, plena de perills, però també de cavallers, comtes i princeses. Podreu passejar pels carrerons, passar per sota la muralla, creuant les seves portes, i descobrir el secret que s'amaga sota terra.

 A www.totselsnomsdebarcelona.com trobareu tota la informació, així com les històries que expliquem a la secció. www.totselsnomsdebarcelona.com és el portal per a tots els amants de la història de la ciutat i dels seus misteris i secrets més desconeguts.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" a la nostra pàgina del facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona


Si voleu escoltar al David Izquierdo explicant aquesta història al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya, aquí us deixem l'enllaç:

A partir del minut 3

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-05122012-1300_2012120500071.html

martes, 27 de noviembre de 2012

El terratrèmol del 1428 a Barcelona


Va ser com el tro d'una tempesta, un matí fred i clar. Vaig perdre l'equilibri abans d'arribar a la finestra i poder veure com s'ensorrava una de les torres de la muralla. Les campanes repicaven soles, sense que ningú les fes ballar. I els xiscles eren tan esgarrifosos que el sol, per un instant, també es va voler amagar darrera del núvol de pols grisa que s'alçava de les runes de les cases que queien. Mai més ha tornat a passar. De moment...

V.




Acostumem a passejar per Barcelona, i per Catalunya en general, amb la total tranquil·litat que la terra que hi ha sota els nostres peus no es posarà a tremolar de forma descontrolada. I si ho fa, almenys, serà de forma anecdòtica. I és cert: Barcelona no es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per tant, el perill d'un gran terratrèmol és molt baix. 

El febrer del 1427 els barcelonins pensaven exactament el mateix. La ciutat havia viscut una època daurada d'esplendor econòmic, però ja feia algunes dècades que aquella bonança del segle XIII s'estava perdent. Malgrat això, la ciutat seguia sent un port important pel comerç a la Mediterrània, i el caràcter negociant dels catalans els feia mantenir una bona posició al regne d'Aragó. Amèrica encara no havia estat descoberta, i per tant, el comerç amb orient encara seguia les rutes mediterrànies

Aquell final d'hivern del 1427 van començar a produir-se uns moviments sísmics a la zona de la Garrotxa que anunciaven que alguna cosa estava canviant sota terra. Tota la zona nord de Catalunya havia estat, fa milions d'anys, un punt de gran activitat volcànica. De fet avui dia es pot visitar el parc natural dels Volcans de la Garrotxa on encara es conserven els cons volcànics que fa no gaire més de deu mil anys encara estaven actius. Hi ha uns quaranta volcans a tota la zona, i malgrat que es considera que estan inactius, no es pot dir que estiguin, estrictament, extingits.
Hi ha cròniques que expliquen que a Amer es produeixen unes estranyes emanacions de gasos tòxics provinents de sota terra que maten a alguns habitants. Hi ha informacions de cases derruïdes i de danys moderats. A Barcelona aquests petits tremolors també es noten.
Són el preludi del que haurà de passar en menys d'un any.

El dia de la Candelera, el 2 de febrer del 1428, a les vuit del matí, i amb epicentre a la població de Queralbs, a l'actual comarca del Ripollès, es registra un potent terratrèmol de gairebé set graus en l'escala de Richter. La seva força és tan destructiva que les ones de xoc viatgen a gran velocitat, sota terra, arribant a Barcelona, situada a uns 130 quilòmetres de distància.
Els efectes són devastadors. Tremola la ciutat sencera, i els seus habitants, aterrits, surten als carrers. S'esquerden les muralles, i s'ensorren les vivendes. En aquella hora, abans de les nou del matí, centenars de persones es troben a les esglésies de tot el país. A la de Santa Maria del Mar n'hi ha moltíssimes. Estan escoltant missa. El tremolor els agafa per sorpresa. El gran rosetó de Santa Maria del Mar, orgull de la basílica,  acabada només quaranta anys abans, vibra i rebenta.
Els fragmenta de vidre i de pedra del gran rosetó cauen sobre la multitud que es troba a l'interior de la basílica, aixafant-los. Moren entre vint i trenta persones, i desenes queden greument ferides.

Els danys a tot el país són esgarrifosos. Les esglésies de pedra s'han ensorrat arreu, sobre tot a les zones del nord. El poble de Queralbs queda totalment arrasat. Altres poblacions apareixen molt malmeses, i a Barcelona els danys als edificis i a la muralla són quantiosos. Els habitants de la ciutat estan espantats, sense cap informació del que pot estar passant en altres llocs, i completament desorientats. Mai havien viscut un sisme tan greu, i per tant, no saben com han de reaccionar. A tota Catalunya es compten uns mil morts, sobre tot a Puigcerdà i Camprodom, on també s'han ensorrat les esglésies mentre es feia missa, i per tant, eren plenes de gent. Cal tenir en compte que a Barcelona hi vivien, a principis del segle XV, unes trenta mil persones.

Els diputats de la Generalitat van demanar ajuda al rei Alfons el Magnànim, que sembla que no va fer gaire honor al seu nom i no va reaccionar amb la diligència necessària. Moltes infraestructures es van veure afectades. Alguns dels ponts que creuaven els rius, i per tant, comunicaven les zones del nord amb la ciutat van caure, i trigarien anys en reconstruir-se. Els camins van quedar esquerdats, i en l'imaginari col·lectiu quedaria el terror del record del terratrèmol durant generacions. El rosetó de Santa Maria del Mar, aquell que va matar unes trenta persones al caure, va trigar tres dècades a ser reconstruït.

Fotografia de Guifré Miquel


Com a curiositat explicarem que al carrer de Sant Domènec del Call, al número 6, podem veure la que és la casa més antiga de tota la ciutat de Barcelona. És una construcció del segle XII que presenta la façana notablement inclinada cap a fora. Aquesta inclinació és la petja que el terratrèmol del 1428 va deixar a les pedres de Barcelona. Durant el moviment sísmic la casa es va moure endavant, però no va arribar a ensorrar-se. Avui, quasi sis-cents anys després, encara es pot percebre aquesta inclinació.





Si un terratrèmol de set graus a l'escala de Ricther fes tremolar Barcelona en el dia d'avui, què passaria? Quins serien els seus efectes? Experts contemporanis han fet estudis en aquest sentit. Si el terratrèmol del 1428 hagués passat en la nostra època, es creu que els seus efectes haguessin estat esgarrifosos. Es creu que s'ensorrarien més de mil edificis, i que 140.000 persones podrien quedar-se sense casa. En quant als morts i ferits, es contarien per milers.
Que la història no sigui cap presagi, sinó solament un record.


Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri que descobreix una llegenda prohibida: L'existència d'un riu subterrani que passa sota la ciutat antiga i que amaga un secret que ha passat de generació en generació. Un relat trepidant narrat pel periodista David Izquierdo que us farà canviar la forma de veure la ciutat per sempre.

A www.totselsnomsdebarcelona.com us podreu descarregar de forma gratuïta el primer capítol.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la, www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar aquesta història explicada per l'autor de Tots els noms de Barcelona, el David Izquierdo, aquí teniu l'enllaç de la secció que cada setmana -els dimecres a partir de les 12:30 del migrida -  ens porta al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya:

A partir del minut 8:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-28112012-1230_2012112800072.html

domingo, 25 de noviembre de 2012

Barcelona i el poder

Durant els dos mil anys d'història de Barcelona, els seus ciutadans han estat governats per diferents figures institucionals que han anat evolucionant al llarg dels segles. Avui em proposo explicar-vos quins van ser els governants del passat. 
Només exposaré aquestes formes de govern fins al segle XV, quan ja s'estableixen les bases que amb els segles, i després d'unes quantes revolucions, esdevindran les nostres institucions. Descobriu doncs qui va governar als barcelonins de tots els seus noms, fins que la impremta la va fer ja per sempre "Barcelona".

V.

De la Barkeno ibera en sabem poca cosa. Coneixem, això sí, que fabricaven moneda, i per tant, que l'assentament al cim del Mons Tàber era prou important com perquè hi valgués la pena comerciar. Segurament hi havia un líder o líders que al poblat controlaven els conflictes i prenien les decisions transcendentals pels seus habitants. Probablement hi havia certes tensions, si no enfrontaments, entre els diferents tribus iberes que habitaven Catalunya. Per tant, hem de suposar que cada un dels poblats tenia la seva jerarquia.

De la colònia romana de Bàrcino en coneixem més detalls. Sabem que es va fundar com a colònia, per tant, ocupada per ciutadans romans - legionaris jubilats provinents de la península itàlica - i dependents del poder de Roma, en darrera instància. Tàrraco era la capital de la Hispània Citerior, una ciutat molt més gran i pròspera que la petita Bàrcino, i el poder del governador provenia d'aquella ciutat. A Bàrcino el govern local estava en mans d'una cúria que decidia sobre qüestions d'ordre local o regional. També hem de suposar que existia un control sobre les mercaderies que arribaven a la platja o al petit port al sud de Montjuïc, i una guàrdia militar que s'encarregava de la vigilància i la seguretat. Així, per exemple, coneixem la figura del Pretor, l'encarregat de la seguretat de les muralles i de la ciutat que residia a la porta Praetòria - la situada a l'actual carrer del Bisbe, segons la majoria de fonts -.

Al segle V l'Imperi Romà d'Occident comença a col·lapsar. El poder polític es dispersa i Bàrcino comença a guanyar poder davant de la Tarraconense. Els pobles bàrbars fan incursions constants arribant a controlar l'actual territori català a principis del segle V. Després d'algunes tribulacions els visigots estableixen la seva cort a Bàrcino, que ja es devia anomenar Barchinona, igual que Tàrraco passaria a anomenar-se Tarracona. Així que durant aquells primers anys del segle cinquè Barchinona va ser cort del rei visigot Ataülf. Aquest poder, però, va durar pocs mesos, ja que l'home va ser assassinat pel seu esclau.

El poder a la Barchinona visigoda passava pel comtes civitatis que a la vegada designava a un vicarium, que s'encarregava d'executar el poder tant a la ciutat com als seus voltants. El bisbe concentrava el poder religiós, i el comtes civitatis, el poder civil.

Arriba el segle VIII i els musulmans ocupen la península. Barchinona es converteix en el Madinat Barshiluna i  el poder del comte recau ara en el valí. El bisbe evidentment perd el seu poder, i les institucions canvien de mans, malgrat que no es produeix cap daltabaix social. La ocupació és pacífica.

L'any 801 els exèrcits francs de Lluís el Pietós recuperen Barcelona per a la cristiandat i alhora les institucions visigodes. El comte torna a ser el centre del poder, i el bisbe agafar les regnes del poder religiós. A partir de la razzia d'Almansor del 985 contra la ciutat, la situació política canvia radicalent.  Davant de l'atac sarraí el comte Borrel II demana ajuda al rei franc Lotari, que l'ignora. Borrell II trenca la relació de vassallatge i els comtes de Barchinona esdevenen independents dels francs. Per tant, comença un període on el govern de la ciutat és per primera vegada singular i autònom, sense dependre de cap imperi estranger imposat.

Avança l'Edat Mitjana i també evolucionen lentament les estructures de poder. Apareixen en alguns comtats formes de govern més participatives - per dir-ho d'alguna manera, malgrat que no es poden comparar amb una participació realment activa -. Un exemple d'això és l'aparició en alguns comtats de consells de prohoms que participen en el govern local. A Barcelona s'estableixen els usatges l'any 1228. El veguer, ajudat per la figura del batlle, conformava el poder local. Jaume I crea una estructura de poder basada en quatre veguers i una assemblea d'assessors que amb els anys passarien a anomenar-se el Consell de Cent. Apareix la institució del Consolat del Mar per regular el comerç, i Barcelona passa a ser una de les ciutats més modernes en quant a forma de govern.

Creada al segle XIII, la Generalitat s'estableix a Barcelona l'any 1364, i esdevé de facto el poder executiu. Barcelona formava part de la Corona d'Aragó però amb institucions pròpies que la dotaven - a la ciutat i a la Catalunya que començava a vertebrar-se al seu voltant - d'una autonomia singular que va fer que el segle XIII i part del XIV Barcelona fos una de les ciutats més importants del món.

La Generalitat és doncs una institució antiquíssima que des de pràcticament el primer dia te la seva seu a Barcelona. El poder, de forma curiosa, ha orbitat quasi sempre als voltants de la plaça Sant Jaume. Primer allà s'alçava el fòrum romà. Després la basílica - seu del poder religiós, tan important a l'Alta Edat Mitjana. - Durant uns anys el nucli de poder va bascular cap a la zona del Palau del Comte, a l'actual Plaça del Rei. Però de seguida, amb l'arribada de la Generalitat, va tornar als voltants de la plaça Sant Jaume.

De tot el que va passar a Barcelona després del segle XV n'hi ha per escriure dues enciclopèdies, i no és la intenció d'aquest bloc omplir-vos de dades i interpretacions històriques.
Però està bé que tinguem ben present que el poder, a Barcelona, ha canviat de mans tantes vegades com la història ho ha exigit. Els pobres habitants de la ciutat, però, normalment - salvant la lloable excepció dels nostres dies -, no tenien ni veu ni vot. Valorem, doncs, el moment actual, i aprofitem-ho.

Tots els noms de Barcelona és un thriller, una novel·la de misteri amb pinzellades d'històrica, que repassa amb un argument trepidant els dos mil anys de vida de la ciutat comtal. Si us apassionen els secrets amagats i els misteris, no dubteu a visitar la nostra web www.totselsnomsdebarcelona.com, on podreu descarregar el primer capítol de forma gratuïta.

I si us agrada el que expliquem feu "m'agrada" a la nostra pàgina del facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

miércoles, 21 de noviembre de 2012

El Tah Mahal de Barcelona


L'amor, antítesi de la mort, i sentiment absolut capaç de gestes impossibles, i també de la més profunda de les penes. L'amor, voluntat i sentiment, o sentiment, primer, i voluntat, després. Per amor s'ha mort i s'ha fet morir. Per amor s'ha salvat la vida, i també a la humanitat sencera. Avui us deixo una llegenda que parla de l'amor i de la tristesa per la seva pèrdua. Perquè les pedres potser no en senten, d'amor, però sí que sostenen el pas del temps, i amb ell, perpetuen el record fent-lo perenne.

V.


Si observem la serra de Collserola, veurem que en un dels turons que hi ha més al nord, just a sobre de Nou Barris, apareix un palau en forma de castell acabat amb una torre alta, d’estil medieval. Els qui visquin a prop ja sabran que aquest petit palau abandonat s’anomena Castell de Torre Baró. Una construcció que te una llegenda que avui ens porta a parlar d’amor i desamor.

Abans d’explicar la llegenda del Castell de Torre  Baró viatjarem fins a la India, fins a la ciutat d’Agra. Allà hi ha un dels monuments més fantàstics de tot el món, el Taj Mahal. Construït entre els anys 1631 i 1654, l’obra és l’exemple més fantàstic d’arquitectura Mogol, i va ser erigit com a mausoleu per a l’esposa més estimada de l’emperador Shah Jahan. Explica la història que l’home, enamorat d’una de les seves esposes i considerant-la de gran bellesa, va voler dedicar-li aquest monument com a homenatge pòstum del seu gran amor. La dona havia mort durant el part del catorzè fill de l’emperador. I de l’amor i el dolor per la pèrdua de l’estimada va néixer aquesta obra d’art que ha arribat fins als nostres dies, recoberta de marbre blanc i de gran bellesa. Han passat més de tres-cents anys, i milers de turistes viatgen fins a la ciutat d’Agra precisament per contemplar el símbol de l’amor perenne i immortal que l’emperador va voler plasmar al monument. La noia morta s’anomenava Mumtaz Mahal, i la seva memòria està viva a les pedres del gran mausoleu. L’emperador la va fer, doncs, eterna.

Tornem ara a Barcelona, i substituïm a l’emperador Shah Jahan pel baró de Sivatte. Estem a l’any 1904, a la ciutat de principis de segle, aquella en que la burgesia intenta buscar remeis per a les seves malalties incurables en receptes màgiques i també en excursions al Tibidabo, buscant l’aire pur que en aquella època creien que podria ser la solució.
Explica la llegenda que una de les filles del baró va caure malalta de tuberculosi. No hi havia cap remei, i molts metges van visitar-la, sense trobar cap solució als mals de la jove. La noia empitjorava dia a dia, i els carrers de Barcelona, una ciutat humida i en aquella època constantment en obres per la construcció de l’Eixample, no semblaven el millor escenari que ajudés a la salut de la malalta. El seu pare, el Manuel de Sivatte, baró i propietari dels terrenys de la part nord de la serra de Collserola, va pensar que havia de salvar a la seva filla a qualsevol preu, i va demanar que es construís un castell al cim de la muntanya, allà on l’aire era més pur. Els metges havien recomanat a la noia que hi anés a viure per intentar superar el mal que l’afectava. Les obres van començar de seguida, i sembla que l’arquitecte li va voler donar a la construcció un aire medieval, rematant el palau amb una torre similar a les torres de vigia dels castells del segle XIII. Com si allà hi hagués de viure veritablement una princesa, en aquest cas, una princesa a punt de morir.
Perquè la salut de la noia empitjorava, i finalment, es van fer realitat els pitjors temors. La tuberculosi la va matar. Immediatament es va donar ordre d’aturar la construcció, i els obrers van marxar del cim de la muntanya, deixant abandonades les parets que ja havien aixecat. Des d’aleshores, el Castell de Torre Baró va quedar mig en runes, tot i que encara es conserva l’estructura principal, que s’ha mantingut fins als nostres dies. Si la llegenda és certa, aquest castell construït amb l’amor d’un pare per la seva filla malalta seria el testimoni, a casa nostra, de la lluita per salvar a la persona estimada. I la runa del castell, la pena per la seva pèrdua.

Si aquesta història fos certa, i salvant les distàncies per altra banda insalvables des del punt de vista arquitectònic, la Torre del Baró seria el Taj Mahal de Barcelona: l’edificació construïda per amor i que és a la vegada la pena per la pèrdua irreparable de la persona estimada.


Inacabat, dalt de tot de la muntanya, així ens apareix el castell
I si volem ser una mica romàntics, ens podem imaginar que les parelles que avui pugen fins al castell abandonat amb els seus cotxes fan honor al motiu de la seva construcció. De moment no hi ha cap notícia de l’aparició de l’ànima en pena de la noia rondant els voltants del castell en runes.

Potser perquè la llegenda, explicada en diferents formes i ben coneguda a la zona, probablement no sigui del tot certa. La història contrastada és la que ara explicarem, però com sempre, queda a l’aire la incertesa sobre la veracitat de la llegenda.
El que sí que se sap és que la zona de Collserola que s’obria cap al nord era propietat del baró de Sivatte, i ell mateix i un grup d’inversors volien aixecar en aquesta part de la muntanya una ciutat jardí per les classes burgeses de la ciutat. Sembla que es volia fer un gran hotel, però les obres es van interrompre per problemes econòmics i es va abandonar l’edifici.
Diuen algunes fonts que realment el baró tenia diversos fills, i que un d’ells hauria patit una greu malaltia, sobrevivint, però.

També hi ha referències a una torre enderrocada el 1714 per les tropes invasores de Felip V que hauria donat nom a tota la zona de Torre Baró. Segons aquesta versió el castell del cim de la muntanya és solament el que en queda del projecte fracassat de la ciutat jardí.
Aquest és un exemple de les dificultats per trobar, de vegades, la història contrastada dels racons més desconeguts de Barcelona.

De tota manera no volem que la realitat històrica despulli tot el romanticisme d’aquesta llegenda. Per tant si us animeu a visitar el Castell de Torre Baró, penseu que les seves pedres es van aixecar per amor, i que com el marbre del Taj Mahal, reflexen la llum del sol en memòria de la persona estimada.

Al thriller Tots els noms de Barcelona l’amor també és protagonista, malgrat que en una faceta poc convencional. Si voleu descobrir l’amor etern que és capaç de recòrrer tots els noms de la ciutat, no deixeu de llegir la novel·la.
Us podeu descarregar el primer capítol i trobar els punts de venda a:

Si us agraden les històries que aquí expliquem, feu "m'agrada" al facebook del llibre:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo a la ràdio, al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya, cliqueu en el següent enllaç:

A partir del minut 7:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-21112012-1300_2012112100093.html

jueves, 15 de noviembre de 2012

El misteri del Casino de l'Arrabassada

Amagades entre la vegetació del bosc de Collserola, hi ha unes runes testimoni d'un passat de joc, prostitució i vici. Són les restes del que un dia va ser el Gran Casino de l'Arrabassada. Fa més de setanta anys que el majestuós edifici va ser abandonat, i des d'aleshores, sols ha estat amagatall de misteris i llegendes. Ens remuntem cent anys enrere. A la Barcelona del 1911...

V.


El misteri del Casino de l’Arrabassada


Si conduim per la carretera de l’Arrabassada, la que enllaça Barcelona amb Sant Cugat, poc després de passar la carena i baixar en direcció al Vallès, veurem, a la banda dreta de la carretera, unes construccions en runes. Parets, solament, façanes d’alguna construcció mig ensorrada, però que conserva certa entitat encara. És l’esquelet del que un dia, ara fa un segle, va ser el Gran Casino de l’Arrabassada, un dels centres d’oci i perdició més importants de la ciutat que te una història plena de curiositats, misteri i fins i tot fantasmes.

Va ser l’any 1899 quan en aquest bosc, just darrera del Tibidabo, es va començar a construïr un hotel. Apartat de la ciutat, permetia als seus hostes certa intimitat que potser no trobaven en altres establiments de la ciutat. L’hotel es va ampliar i el 1911 s’inaugurava el Casino i un petit parc d’atraccions just al costat. El parc tenia les atraccions més modernes, com una muntanya russa que recorria part dels boscos del voltant de l’edifici, passant sota túnels, o un llac on queien les vagonetes després de lliscar per una mena de tobogan.

Les cròniques de l’època expliquen que aquella inauguració va ser tot un esdeveniment, amb centenars de persones de la burgesia barcelonina disposades a jugar al casino i a relaxar-se a l’hotel i a les atraccions. Ens hem d’imaginar un edifici magnífic, tot de pedra, decorat amb escultures que es perdien entre els jardins, boscos i laberints que envoltaven la construcció.

L'escala principal que conduïa al mirador, l'any 1911
La ruleta era el joc predilecte pels barcelonins de principis del segle XX. Fins als nostres dies han arribat les històries d’immenses fortunes guanyades a Amèrica que s’havien arribat a perdre durant aquells primers mesos en que el casino havia estat obert.

En poc temps el Casino es va veure afectat per una prohibició de les autoritats, que volien controlar els abusos en el joc, ja que a més de la ruleta i els jocs de cartes, a l'hotel del Casino hi havia algunes prostitutes. Amb l’exposició del 1927 el Casino va tornar a guanyar la fama perduda, però amb l’arribada de la Guerra Civil tot es va acabar. Finalment, l’any 1940, els edificis de l’hotel, el casino i el parc d’atraccions es van abandonar i la natura va recuperar, a poc a poc, el seu espai.

Fins aquí la història contrastada, però tota història te sempre la seva llegenda. I en aquest cas va ser famosa una dita que explicava que al Casino existia una habitació secreta. Era l’habitació dels suïcides. Un espai reservat per aquelles persones que ho havien perdut tot jugant i que volien acabar amb la seva vida de forma discreta. Deia la llegenda urbana que s’oferia al client una pistola i la intimitat de l’habitació, tot plegat en total connivència amb els responsables del Casino, que després explicarien qualsevol història als familiars, almenys per salvar l’honor d'aquell qui s’havia arruïnat. Diuen també que les parets de la sala, que no tenia finestres, estaven recobertes de rajoles blaves perquè fos més fàcil netejar la sang, i que la cambra estava situada als soterranis del gran edifici.

Quan les taules de joc van desaparèixer i les immenses sales van quedar buides, els edificis es van aprofitar com a caserna militar durant la Guerra Civil. Se sap que el juliol del 1936 es va executar a l’Arrabassada a una religiosa, Teresa Prat, i hi ha informes que parlen de més de trenta persones afusellades també en aquell indret, tot i que aquest detall no es pot confirmar. 

La singularitat del Gran Casino no és solament la seva macabre història, sinó sobretot el fet que les runes han sobreviscut i han arribat fins als nostres dies. Quan a la ciutat una construcció s’enderrocava, normalment es netejava el solar i s’aixecava un modern edifici que esborrava qualsevol rastre. Però el cas del Gran Casino és diferent. Podem passejar pels jardins i els laberints, podem fins i tot entrar per la porta principal, que encara es conserva. Podem caminiar entre les vies de la mutanya russa, que recorria, a través de tres túnels, part del bosc que envoltava el Casino. Costa molt arribar-hi, però si sou bons excursionistes i us agrada descobrir misteris amagats, encara es poden admirar algunes de les escultures cobertes de falgueres.

El mirador, tal i com es conserva avui, enmig del bosc de Collserola


La gran pregunta és què va passar amb l’habitació dels suïcides. Si, tal i com explica l’imaginari col·lectiu, es trobava als soterranis del Casino, vol dir que encara avui es podria visitar. De fet a Internet es poden trobar algunes pàgines més o menys sensacionalistes dedicades al misteri del Casino de l’Arrabassada. N’hi ha algunes que fins i tot demostren, amb fotografies, l’existència de fantasmes als boscos i laberints que envolten les runes. Hi ha gent que explica històries d’aparicions a la carretera de l’Arrabassada. Diuen que són els afusellats durant la Guerra Civil. També parlen fins i tot de sons i laments que es perden als pous i túnels tapiats que envolten tot el complex. Res d’això es pot demostrar, i ho expliquem com una anècdota més que no pas com una certesa.
Tot plegat per demostrar l’interès que encara desperta aquell casino que un dia, ara fa cent anys, volia ser el centre del vici i el joc de la burgesia catalana i que el pas del temps ha esmicolat i convertit en pedres ensorrades, amb la decadència de l’art de les escultures perdudes entre els arbres i plantes del bosc de Collserola.

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona recupera també aquella època de principis del segle XX, la Barcelona modernista, plena de contrastos entre rics i pobres, entre burgesia i la misèria de les classes populars. El thriller arrenca amb l’assassinat d'una noia de la Ribera a mans d'un burgés de l’Eixample. El motiu: un secret amagat en un maletí que pot canviar el futur de la ciutat de Barcelona. 


Si us agraden les històries que us expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo al programa La Ciutat d'Onda Cero, aquí teniu l'enllaç:

A partir del minut 5

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-16112012-1300_2012111600122.html